(...) Massa sovint en les cultures literàries del meu país, tant en la que s'expressa en la llengua medieval catalana de Llull i de poetes trobadors, com en la que ho fa en la llengua d'un Cervantes, de pas per Barcelona, o en les múltiples llengües en condició d'exili polític o econòmic, o per voluntat d'amor, que avui s'expressen per la boca i la mà i el pensament entre tants exiliats i emigrats que conformen comunitat dins la nova comunitat en les ciutats arrelades i cosmopolites de la Catalunya d'avui, hi ha -deia- un senyor tòpic no exempt d'una certa realitat eurocèntrica: "el codi visual és universal, mentre que el codi literari és local" o, dit altrament: la literatura ha menester de traducció, mentre que l'art visual és comprès per tothom. I aquesta llei és, en efecte, universal, com una llei de la natura que ens adoctrina, en ple procés de mundialització, sobre els valors de la biodiversitat, als quals caldria sumar-hi radicals compromisos humanístics. (...)